Música ESO

Pàgina d'inici » Música 1 » Els instruments » Els instruments de corda

Els instruments de corda

Al capítol “Corda fregada i corda polsada”, l’espai Atrapa-sons explica com es classifiquen els instruments de corda, repassa la història del violí i inclou interpretacions de música de Stravinski i de Rimski-Kórsakov.

 

La melodia és una successió de notes, és a dir, allò que es pot taral·lejar o cantar… En canvi, l’harmonia són unes quantes notes alhora.

Si es toquen tres o més notes juntes es fa un acord. Si es descompon l’acord nota per nota s’obté un arpegi. La funció principal dels acords és acompanyar la melodia, i n’hi ha una varietat gairebé infinita.

La flauta, el saxo o el clarinet són instruments melòdics perquè, per més de pressa que es toquin, amb aquests instruments no es poden fer sonar diverses notes alhora. Instruments com el piano, la guitarra i en general els de corda sí que poden fer acords.

D’instruments de corda n’hi ha de molts tipus i, segons la manera com es facin sonar les cordes, s’agrupen en tres grans grups: de corda percudida, de corda fregada i de corda polsada.

Corda percudida

Piano

Piano

El piano és un instrument de corda percudida perquè, quan es toquen les tecles, el que es fa és impulsar uns martellets que piquen les cordes. La cítara és un altre instrument del mateix grup, ja que es toca picant directament les cordes amb unes baquetes.

 

 

 

Corda fregada

La família de la corda fregadaAmb els instruments de corda fregada s’aconsegueix el so fregant-ne les cordes amb un arquet de pèl de cavall. És la manera més habitual de tocar el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix, i un bon sistema per aconseguir sons llargs i lents.

La família de la corda fregada

 

 

 

Corda polsada

Instruments de corda polsada

Instruments de corda polsada

En canvi, amb la tècnica de corda polsada el so s’aconsegueix polsant les cordes amb els dits, tal com es fa amb la guitarra espanyola i l’arpa, o amb una pua, que és com s’acostuma a tocar la guitarra elèctrica.

Com més curta sigui una corda, més de pressa vibrarà i, per tant, sonarà més aguda. Com més llarga, més lentament vibrarà i el so serà més greu.

 

 

 

 

La història del violí

Els primers violins, tal com els coneixem, van aparèixer ara fa uns cinc-cents anys a Cremona, Itàlia, al taller d’un constructor anomenat Amati. D’allà sortirien, durant moltes generacions, els millors constructors de violins de la història mundial. Entre els quals, el més conegut de tots: Antonio Stradivari.

Violí Stradivarius del Palau Reial de Madrid

Violí Stradivarius del Palau Reial de Madrid

Els seus violins, anomenats Stradivarius, es van convertir en model de tots els violins que s’han fet després. I encara avui, tres segles més tard, els que tenen un Stradivarius tenen a les mans el millor violí del món.

Un violí té més de setanta peces, i depèn de cada peça com acabarà sonant l’instrument.

El violí es pot tocar amb els dits i treure’n sons i efectes tan sorprenents com els pizzicato, però normalment es toca amb l’arquet, que és una vergueta de fusta al llarg de la qual s’estén una metxa de crins de cavall.

Els violinistes, abans de tocar, freguen les crins de l’arquet amb una resina que es diu colofònia, que té unes propietats ben particulars. Quan l’arquet llisca lentament sobre les cordes, la colofònia fa que les crins s’arrapin més a l’arquet. En canvi, quan l’arquet ha de lliscar de pressa perquè el violinista ha de fer moltes notes, la colofònia fa que l’arquet llisqui més fàcilment.

D’altra banda, aquest capítol del programa “Atrapa-sons” inclou un animació de “Pulcinella“, d’Ígor Stravinski, i una interpretació de la peça “El vol del borinot“, de Nikolai Rimski-Kórsakov, adaptada per a piano per Serguei Rakhmàninov. Finalment, l’Atrapa-sons construeix un “duduk” amb un tros de mànega de reg.

Escoltem con sonen els instruments de corda