Música ESO

Pàgina d'inici » Música 1 » Els instruments » Instruments de vent fusta

Instruments de vent fusta

Dins la família d’instruments que s’anomenen de vent-fusta hi podem distingir entre instruments de canya (simple i doble), instruments de bisell, i instruments de llengüeta lliure.

Instruments de canya

Al capítol Instruments de canya, el programa Atrapa-sons mostra com funcionen instruments com el clarinet, el tible, l’oboè, la tenora o la gralla, i repassa la història del fagot. També inclou una animació d’El trencanous”, de Txaikovski, i una interpretació d’una peça de Satie.

Embocadura de clarinet amb la canya

Embocadura de clarinet
amb la canya

 

Fixeu-vos en el sistema de claus d'aquest clarinet desmontat

Fixeu-vos en el sistema de claus d’aquest clarinet desmontat

Es diuen instruments de canya perquè tenen una embocadura on es fixa un trosset de canya en forma de làmina. Quan bufem, la canya vibra i produeix el so característic d’aquesta família d’instruments. Després, el cos de l’instrument amplifica el so que fa la canya en vibrar. Molts d’aquests instruments fan servir sistemes de claus per tapar els forats, ja que és impossible tapar-los tots amb els dits.

 

Són instruments de canya simple el clarinet o el saxofon (encara que estigui construït de metall, el saxofon es considera instrument de vent fusta.). Són instruments de doble canya l’oboè o el fagot.

La història del fagot

El fagot va néixer al segle XVI, quan a algú se li va acudir agafar dues bombardes i unir-les per veure què passava. L’operació “dos per un” va funcionar a la perfecció. El so de l’instrument resultant era molt greu i espectacular. Per fer-lo manejable està partit per la meitat i muntat en dos cossos paral·lels. De fet, el nom de fagot ve de “fagotto”, que en italià vol dir “feix de llenya”. I això, segurament, és perquè els primers músics que tocaven el fagot, en lloc de portar un instrument, semblava que portessin un feix de llenya.

D’altra banda, la secció “El relat animat” està dedicada al ballet “El trencanous“, amb música de Piotr Ílitx Txaikovski. Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta “Gnossienne número 1“, d’Erik Satie.

 

Instruments de bisell

Al capítol “Tubs i flautes”, el programa Atrapa-sons dedica el capítol a la flauta, al seu so i a la seva història. També inclou un relat animat de l’obra “Sherezade“, de Rimski-Kórsakov, i una interpretació curiosa d’una peça de Claude Debussy.

Bisell de la flauta travessera

Bisell de la flauta travessera

 

Són també instruments de vent fusta la flauta i el petit flautí (encara que estiguin fets de metall o plàstic en el seu origen es construïen de fusta), però el seu so no es produeix en fer vibrar una canya sinó en xocar l’aire contra un bisell.

El cosí català del flautí és el flabiol. Sense el flabiol no es podrien ballar sardanes, perquè sempre comencen amb el seu so característic.

 

 

 

La història de la flauta

La flauta és un dels instruments més antics de la història. Les flautes més primitives es feien amb canyes o amb ossos. De fet, els romans tenien unes flautes que es deien “tíbia” perquè es feien amb l’os de la cama que es diu així. N’hi ha de tota mena: de llargues, de curtes, de primes, de gruixudes, de tortes, de colors, de fusta, de pasta, de vidre, de plàstic, de porcellana…

La nota que fa una flauta depèn de la llargada de la columna d’aire que vibra dins el tub. Com més llarga sigui, més greu serà la nota, i com més curta sigui la columna, més aguda sonarà. Tapant i destapant forats es varia la llargada de la columna d’aire i es fan notes diferents.

Segons la mena d’embocadura, que és per on es bufa, hi ha diferents tipus de flautes: flauta dolça o de bec, flauta travessera, obliqua…

Perquè l’aire vibri dins la flauta hi ha d’entrar en un angle determinat. En el cas de la flauta travessera o l’obliqua, aquest angle es fa amb la posició dels llavis. En canvi, en la flauta dolça, l’angle ja el marca el bisell que hi ha a l’embocadura.

 

Instruments de llengüeta lliure

Podeu veure les llengüetes d'una harmònica

Podeu veure les llengüetes d’una harmònica

Altres instruments, com ara l’harmònica, formen un grup especial: els instruments de llengüeta lliure, que es diuen així perquè el so el produeixen unes llengüetes metàl·liques que vibren lliurement quan s’hi fa passar l’aire. L’acordió també és un instrument de llengüeta lliure, però en comptes de bufant com en una harmònica l’aire es fa amb una manxa.