Música ESO

Pàgina d'inici » Música 3 » Romanticisme » Música vocal del Romanticisme

Música vocal del Romanticisme

L’òpera romàntica

Itàlia

El Bel canto

Amb Vincenzo Bellini (1801-1835) i Gaetano Donizetti (1797-1848), principals representants del bel canto, la melodia lírica arriba al seu punt més alt. Els arguments acostumen a ser tràgics, i els protagonistes solen ser personatges històrics. Per exemple Norma, de Bellini.


El bel canto (en italià, cant bell, bonic) designa un estil de cant que es caracteritza per la bellesa del timbre i per la recerca de la virtuositat vocal, la vocalització, els ornaments, una gran extensió de la tessitura, etc.

Rossini (1792-1868), Bellini (1801-1835) i Donizetti (1797-1848) foren els compositors operístics que millor exemplifiquen aquest estil durant el període comprès entre aproximadament el 1810 i el 1830.

El bel canto es basa en la uniformitat perfecta de la veu, el legato hàbil, un registre alt i clar, una gran agilitat i flexibilitat, i un cert timbre líric, dolç. Trinats, refilets, notes picades, llargues cadències improvisades, etc., en són les principals característiques. Va significar una demostració de les capacitats vocals dels intèrprets, amb habilitat virtuosa i proeses diverses, a vegades en detriment de l’acció escènica.

De l’òpera L’elisir d’amore, de Donizetti, l’ària Una furtiva lagrima, cantada per Luciano Pavarotti:

Anuncis

Pàgines: 1 2 3 4 5 6 7 8

Follow Música ESO on WordPress.com

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 4 other followers